El dimarts dia 8, varem enllestir l’any pel que fa a sortides geganteres.
Destí: Gironella.
Aquesta trobada te la particularitat d’aplegar només colles de la comarca del Bages, Bergadà i altres mes properes.
Això ens convertia en “turistes”, ambaixadors del barri de la Sagrada Família, el districte de l’Eixample i de la ciutat.
Cal dir que la colla amfitriona no va posar cap pega quan els vam demanar de participar-hi, tot i que ells no ens podrien tornar la visita ja que no surten mai de les comarques circumdants.
Tot i això ens van fer un lloc a la seva trobada, cosa que els vam agrair lliurant-los un record del la nostra colla i del nostre pas per la seva acollidora vila.
L’Esmorzar es va distingir per l’Escudella de Blat de Moro, un plat típic de la contrada que ens va ajudar a escalfar-nos en un matí marcat pel fred humit que pujava del riu i que es va esvaís en sortir el sol.
A l’hora senyalada les colles de Gironella, Puig Reig, Navarcles, Cardona, Prats de Lluçanès, Santpedor, Espinalbet, Navàs, Sant Fruitós, Montmajor, Sant Feliu Sasserra i Sagrada Família alçaren les seves figures i completaren un dels cercaviles mes singulars portàrem els gegants encimbellant-se sobre la cinglera que domina el curs del Llobregat.
Les dues famílies que acompanyaven a la colla per primera vegada visqueren la festa de manera especial i el fet de pujar, ballant i tocant les gralles, aquell camí medieval, amb la gent del poble gaudint de tot plegat en el minso espai que quedava entre la muntanya, les colles i el parapet.
Arribàrem així fins la plaça de l’Església on vàrem assistir a un ball no menys singular: el Nocturn Blau.
Les figures; Gegants, gegantes, gegantons i gegantones, ballaren al só dels instruments, amb un afegit encoratjador: dels dotze balladors, sis eren dones.
Un altra detall que sorprengué als principiants.
Aquest ball conjunt de les colles del Bages i Berguedà, és una mostra de com el fet geganter es manifesta com una força que surt de la festa i aglutina homes i dones, grans i petits en una activitat cultural que va més enllà de qualsevol altre.
Em sembla que em guanyat uns quants amics per al Pere i a la Pepa.
I es que aquesta ha estat una sortida de les que fan afició.
El Santi Ortiz, animador infantil i membre de la colla de la Sagrada Família, acaba de treure al mercat un cd amb les cançons del seu espectacle infantil. Amb aquest cd la canalla no solsament podran cantar i ballar, a més són cançons per jugar mentre s'escolten.
1 1 f. [ZOO] Ocell de la família dels còrvids, d’uns 33 centímetres de llargada, de plomatge molt fosc amb el cap de color gris clar, comú als nostres camps, on vola en estols (Corvus monedula). 2 [ZOO] gralla de bec groc Ocell de la família dels còrvids, amb el bec groc i les potes vermelles, que viu a l’alta muntanya (Pyrrhocorax graculus). 3 [ZOO] gralla de bec vermell Ocell de la família dels còrvids, amb el bec llarg d’un vermell intens (Pyrrhocorax pyrrhocorax).
2 f. [MU] [LC] Instrument aeròfon de fusta, de doble llengüeta, pavelló obert i tub cònic, d’ús popular.
La gralla és una varietat catalana de la dolçaina valenciana, també coneguda com a donçaina, xaramita, xirimita o gaita. A Euskadi hi ha una varietat vasca coneguda com a Bolin-Gozo. Diuen que el seu nom prové del seu so estrident que molts assimilaven al crit de la gralla (ocell).
De gralles n’hi ha de quatre tipus:
La gralla seca. És la varietat menys evolucionada però més difosa i coneguda. És la que toquen els grallers de Sant Pere de Vilamajor.
La gralla dolça. És una varietat de gralla més llarga que té una, dues, tres, quatre, cinc o més claus metàl·liques que permeten tapar nous forats amb les quals pot tocar més notes que la gralla seca. La més habitual és la de dues claus per aconseguir dues notes més greus, el fa i el mi. També hi ha claus que permeten fer octaves.
La gralla baixa. És una gralla dolça amb claus que permeten fer alteracions i tocar notes més greus, amb la peculiaritat que amb tots els forats tapats és una octava més baixa que la gralla seca.
La gralla cromàtica. És la varietat més nova i evolucionada. Té un conjunt de claus que li permeten fer octaves i totes les alteracions possibles.
.
.
La gralla seca: És un instrument de vent de la família dels oboès però no ha evolucionat tant i ha esdevingut un instrument de la música tradicional i folklòrica malgrat els lloables recents intents per introduir-lo amb altres registres més innovadors. És en el món tradicional on se li reserva un paper molt important: des d’avisar de l’aixecament d’un castell humà o del ball dels gegants. Les gralles són fetes de fusta de forma artesanal pels luthiers. Té una llargada aproximada de 35 centímetres i tenen una forma cònica. Tenen set forats per a produir notes, un a la part inferior i sis a la superior (un menys que la flauta dolça). També té dos forats d’afinació.
La canya o inxa: El que produeix el so tan característic de les gralles és la inxa que vibra quan el graller bufa la doble canya amb la força del diafragma (mai de pulmons). La inxa és la part més sensible de la gralla i l’afecta la temperatura o la humitat.
La importància d'ésser geganter (1, 2 i 3)
per Pau Navarro (President de la nostra colla)
Articles publicats a la Revista de l'Associació de Veïns de La Sagrada Família.
La importància d'ésser geganter (1)
Hom es pregunta què porta a un home de més de quaranta anys a ficar-se sota d'una estructura de més de cinquanta kilos i recórrer un kilòmetre pel cap baix al so d'unes gralles i timbals.
Amor a la cultura popular? Preocupació per mantenir la tradició? Per qué si ho fa un altre jo més?
Ep! Para de comptar.
La majoria de geganters ho hem estat sempre, encara que no ho sabéssim.
Des del primer cop que, de nens, vàrem veure aquelles figures altes, hieràtiques, enfaldillades i paoroses ens vàrem quedar atrapats en un estrany encís.
Tot i que ens adonàvem que no eren gegants d'aquells que mengen criatures i terroritzen donzelles als contes; vèiem que entraven i sortien els portadors de sota, i la gent et deia: Veus com no són de debò?
Però quan et fas gran i les circumstàncies (les que siguin) et porten a ficar-te sota d'una figura i sents els coixins al cap i a les espatlles, te n'adones que si que són de debò.
I de sobte, deixes el lloc d'espectador i passes a formar part de la vida i la cultura del teu barri, de la teva ciutat, del teu país.
Ets geganter i veus les coses des d'un espiell de roba: les cares de la canalla quan t'hi apropes, els somriures d'ànim que pares, mares, àvies i acompnyants et dediquen quan surts perquè et rellevin.
Te n'adones que sí, que el gegants són de debò, que ballen, viuen, riuen i es mouen pel carrer i que deixen que tu els portis.
Ara, que si em pregunten per què sóc geganter els he de dir que la veritat de tot plegat és que els gegants et permeten jugar amb ninos als quaranta anys… i que a sobre t'aplaudeixen.
La importància d'ésser geganter. (2)
Encara hi ha gent que es pregunta què porta a algú a ficar-se en aquest món de la cultura popular.
Són d'aquells que es resisteixen a deixar la còmoda poltrona de la mediocritat i sortir al carrer per tal de fer seva la festa.
Que no ho veuen res més que una animalada i una pèrdua de temps això de vestir-se de coloraines i trencar la closca de l'anonimat.
Però si no passa res per fer-ho!
Tanmateix es pot fer història i tot.
Sense anar més lluny, nosaltres, La Colla Gegantera de la Sagrada Família n'hem fet una mica.
De fet, hem entrat als anals del Fet Geganter com a premi per ser allà on ha d'estar un geganter: Ballant els gegants.
El dia onze de març celebràvem la nostra primera sortida fora de Barcelona d'enguany a Santa Perpètua de Mogoda.
Allà, el nostre ball; elCucurull, va agradar tant que ens van convidar a participar a la Primera Fira del Món Geganter de Catalunya, dins del concurs de Balls de Gegants.
Us adoneu?
No ho vàrem demanar, ens varen cridar.
I allà hi vàrem ser. A Pineda de Mar, sota d'un cel grisós i davant d'un públic excèptic i entès, vam ballar el Cucurull, composat per Magda Font, antiga membre de la colla.
Hi érem.
I és això el que val; ésser-hi. Compartint amb el companys de “El Bisbalet” d'Igualada, la sensació d'estar allà on pertoca a un geganter.
I vam guanyar.
I és així com hem entrat a la Història del Món Geganter, fent amics.
Primera Fira, Primer Premi, Primers Amics.
La medalla és “maca” però no va enlloc. L'any que ve ningú no se'n recordarà, però els amics amb qui vam compartir aquella entrada a la memòria del col·lectiu hi queden i els podreu veure amb nosaltres, si volen i poden, a la nostra Festa Major o acompanyant-nos a la Mercè, per tal de estar allà on ha d'estar un geganter: Ballant gegants.
Pensareu que tant us fa això de ballar-la amb unes figures per molt grans que siguin.
Hi teniu tot el dret, però per això mateix hauríeu de prendre nota de les coses que ha de fer tot ciutadà a la seva vida: Pujar en globus, plantar un arbre, tenir un fill, escriure un llibre i fer ballar un gegant.
Quina us falta?
La importància d'ésser geganter (3)
Continuem fent història; Gegants a Sant Roc i a la festa major de la Dreta de l'Eixample per primer cop.
El mes de maig és temps de festes senyalades i enguany han coincidit dues fites importants per als geganters: La diada de Gràcia (els nostres padrins) i la Ciutat Gegantera de Sant Joan Despí. Nosaltres hem triat Gràcia ja que només celebren la seva diada cada dos anys, tot i això la pluja es va presentar per aigualir la festa i mullar els gegants.
Tot i això, no patiu: a l'endemà es varen assecar.
El Barri de Sant Roc va rebre dues visites: la d'un sol primaveral i la de les nostres figures.
Pere, l'Home dels Coloms i Pepa la Peixatera es van convertir en els primers gegants que participen en la festa de Maig d'aquest indret, convidats per l'inesgotable i incombustible Josep Torres i l'Ateneu de Sant Roc.
La rebuda va ser magnífica i la diada d'aquelles que recordarem amb molta estimació.
I aquí vull fer un incís al voltant de la pregunta que tantes vegades em fan: A què treu cap això dels geganters.
La pregunta es respon sola quan des de darrera l'espiell dels gegants estant hi veus les carones d'aquells nens i nenes de totes les edats que veien per primera vegada uns gegants al seu carrer.
És d'allò que se'n diu que s'ha d'estar allà per viure-ho ja que no es pot explicar be de cap manera.
En poques paraules; una sortida de les que fan afició.
En quant a la Festa Major de l'Eixample us hem de dir que li vam treure protagonisme inclús als polítics ficats en campanya, ja que involuntàriament vam empipar a l'Albert Fernández a la seva roda de premsa.
Disculpes de part del Pere i la Pepa.
I de bell nou les carones dels nens i de les peixateres del mercat de la Concepció que varen reivindicar un ball per la Pepa.
Recollim el repte i ens posem a la feina per tal de crear-lo.
Això ens ha fet reflexionar i a la colla hem decidit de compartir aquest sentiment amb les nostres peixateres del mercat de la Sagrada Família per tal que facin una mica seva la Pepa i el que representa.
Seria un gran pas endavant per la colla i la seva història.
En definitiva, seguim les fites d'aquesta nova etapa de la colla: portar gegants allà on encara no han arribat i recuperar i compartir amb el barri l'espai que pertoca als nens del barri que són, en definitiva, l'objectiu final del fet geganter; no solsament oferir-los unes cercaviles on poden admirar les figures sinó dóna' ls-hi l'ocasió de poder formar part d'aquest fet i d'aquesta aventura que es viu amb la colla de geganters i grallers.
I portar les figures allà on encara no ha arribat cap gegant… I van tres.
